BENVINGUTS SIGUEU ! SEU A LA PÀGINA DEDICADA A JOAN CAYROL

Joan Cayrol ha deixat una empremta profunda en la memòria col·lectiva de la Catalunya del Nord. El seu llegat són moltíssims poemes i monòlegs que gaudia i feia gaudir, declamant-los al públic al curs de vetllades. N’enregistrà tres àlbums i en posà en imatges (en forma de diaporames) amb Jacques Grenot. També participà amb reeixida als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, tant i tan bé que se l’elegí Mestre en Gai Saber. Després d’haver fet part dels Gais Trobadors Catalans, s’incorporà al Fanal Sant Vicenç en què esdevingué el lletrista i gran amic de Jordi Barre.

Escrivia en la llengua del país, dialectal, però mai sense ambicionar d’enaltir-la i de fer entrar l’especificitat septentrional en la gran llengua literària catalana. Al gust per la poesia s’hi afegia el gust de fer riure, cosa per la qual se’l podria qualificar de Joan Capri rossellonès.

Joan Cayrol poava la inspiració en el país, els usos, costums, tradicions i històries del qual coneixia perfectament. Això fa que és un dels qui més bé ha descrit i vantat del país el mèrit. Era un narrador inigualable, que amb facilitat i sense afectació sabia commoure un públic feliç d'oir un missatger que li feia retrobar les arrels d’un poble, d’una terra. Passava tan còmodament dels plors a les rialles, o, com intitulà un disc, de les flors a les espines. Els seus textos tracten del passat, ben o mal conegut, així com del futur desconegut i sovint amenaçador, sense oblidar l’amor en totes les declinacions. Fins malalt i sabent-se condemnat, no cessà d’escriure per emplenar paperots i quaderns amb molta cura, a fi de deixar brollar la sensibilitat que portava.