Diferències dels principals dialectes amb l’occità mitjà/estàndard

Diferéncias dels principals dialectes amb l’occitan mejan/estandard

Amb fragments de textos Amb fragments de textes

El llenguadocià Lo lengadocian
El provençal Lo provençau
El Nord-occità Lo Nord-occitan
El gascó Lo gascó

El llenguadocià
Lo lengadocian

AMUNT

Dialecte més fidel a la llengua antiga i equidistant de tots els altres dialectes, serveix de llengua de referència, d’estàndard.

Nota: a tota una zona que comprèn Tolosa, Foish i Carcassona l’article masculí és le/les

Fragment d’un text en llenguadocià (estàndard)

Los tèmas de las cançons son tan variats de las musicas que son a los acompanhar. Son de tèmas universals. La femna, plan solide, considerada jos totes sos aspectes fantasmatiques: l'amanta, la madòna*, la fada, etc. La vila e lo país son tanben vistalhats*. Trapam* atanben dins los centres d'exploracion de l'artista de causas un pauc mai filosoficas tal coma l'amistat o quitament* la rajada del temps. L'impermanéncia de tota causa, diurián los bodistas. Tot aquò escalcit*, o torni dire, amb un professionalisme assegurat, una mestresa de la votz e d'arrengaments* plan sentits. Aquestes arrengaments son sovent d'òbras collectivas, mas sempre Gui Bonnet i met son gran de sal. Daissa pas jamai als autres el suènh de los ingimbrar* solets, cal que i mete sa tòca personal, sa sensibilitat d'orquestraire. Es un trabalh que fa sovent amb son complici Robèrt Baccherini.

Varietat occitana: El darrièr disc de Gui Bonnet, Sèrgi Viaule,  Occitans Num. 93

Observacions:

Jos: sota
Madòna: senyora
Vistalhar: visitar, passar revista
Trapar (o trobar): trobar
Quitament: fins (i tot)
Escalcir: sucar
Arrengaments: arranjaments
Suènh: cura
Ingimbrar: endegar

El provençal
Lo provençau

AMUNT

El llenguadocià se destria del provençal Lo lengadocian se destria del provençal:

1)    Per la caiguda de n intervocàlic final del llatí, contra la seua conservació en provençal amb nasalització parcial de la vocal: leng. pan [pa]; prov. pan [pan]

2)    Pel canviament quasi general de v en b, després de el sègle XV, en lloc de la seua persistència en provençal: leng. fava [fabo]; prov. fava [favo]

3)    Per la conservació de s final dels plurals, que cau regularment en provençal: leng. pòrtas [portos], prov. pòrtas [porta(s)]

4)    Per la conservació de les consonants finals, que s’emmudeixen en provençal: leng. acabats [acabats]; prov. acabats [acaba]

5)       Per la conservació de l llatí final intervocàlic en gairebé tots els parlars i per la persistència general de l final provinent de ll llatí o lh occità, mentre que en provencal hi ha una vocalització general en u: leng. nadal, bèl, miralh [miral/mirall]; prov. nadau, bèu, mirau

6)    6) Manteniment del r final : flor, melhor, [me'yur] [flur] leng. [me'yu] [flu]

Nota: El plural se fa afegint un s (femna>femnas), fins en paraules acabades en -s -ç -tz -x –z (precís>precís, virus>virus, bòsc>bòscs, tèxt>tèxts, brèç>brèç, crotz>crotz, fix>fix) (en això darrer difereix del llenguadocià en general, mes és com en alvernès, llemosí, niçard i gascó. La normativa accepta les dues formes de plurals, com en català (boscs=boscos))

Però, compte, els adjectius femenins  en -a i els adjectius -e, davant d’un nom, fan:

-ei ([ej] o [i]) abans de consonant (granda femna>gràndei femnas, brave garçon >bràvei garçons)
-eis ([ejz] o [iz]) abans de vocal (granda iscla>gràndeis isclas, brave amic>bràveis amics)

Tanmateix, tindrem: femna granda>femnas grandas, amic brave>amics braves

Lo polit aucèu [lo pulit awcèw] > Li polits aucèus [li puliz awcèw]

Lo grand aubre [lo grañt awbré] > Li grands aubres > [li grañz awbré]

Un pichòt armari [un pitchòt armari] > De pichots armari [dé pitchòtz armari]

Lo bèl òme [lo bèl òmé] > Li bèus òmes [li bèwz òmé]
Uno polida abelha > De polidas abelhas [dé pulidiz abiyò]

Lo rèire eveniment > Li rèires eveniments [li rrèyriz événimen], els darrers esdeveniments

Aquests plural també toca certs adjectius i pronoms:

tot>tótei(s), cèrt>cèrtei(s), certan>certànei(s), aqueu>aquélei(s), eu>élei(s), un>únei(s), quauqu'un>quàuqueis únei

Rodanià i provençal marítim

En tots dos dialectes els noms són invariables. Els adjectius qualificatius són invariables quan són després dels noms; quan són abans dels noms, el plural és format per –ei (marítim) / -i (rodanià) sense distinció de gendre (masculí o femení): la brave chato => lei bràvei chato / li bràvi chato, la chato bravo => lei chato bravo / li chato bravo

va equival a o (cat. ho) : prov. va disi = leng. o disi

Niçard

Els adjectius femenins en -a fan plural en -i, granda frema>grandi fremas, frema granda>fremas grandi (Després de a, è, u s’escriu -ï per marcar el hiat: famoa>famoï, europèa>europèï, assidua>assiduï; Les finals -ça, -ja, -tja, -ga, -ca donen -ci, -gi, -tgi, -gui, -qui: fugaça>fugaci, roja>rogi, ferotja>ferotgi, larga>largui, magica>magiqui)

Qualques adjectius masculins i pronoms fan plural en -u o –i: aqueu>aquelu, aquest>aquestu, eu>elu, tot>toi, pichon>pichoi

Val la pena escriure tots aquests plurals particulars, que són formes fonètiques? Nosaltres creiem que, generalment, se’n pot prescindir a l’escrit.

Aquest sistema dels plurals, també afecta l’article lo, que fa, al plural, lei/li. També cal afegir que l’article pot ésser salat amb so, sa (Alps Marítims), o bé l’article masculí pot ésser li/lu
La final -iá se prononcia [yé]

Fragment d’un text de Frederic Mistral

En l'onor de Jansemin, Elogi pronunciat davant els agenesos el dia que van inaugurar l'estàtua d'aquell poeta, Agen, el 12 de maig de 1870.

Per la nacion, e per lei fraires*
Que restan a l'ostau e que menan l'araire*,
E parlan volontós la lenga dau terraire*,
Es un trionfe aqueste jorn.
Vaquí* perqué, ieu de Provença,
Vene* dei Provençau pagar la redevença*
Au grand trobaire dau Miègjorn.
E tot d'abòrd* a la Gasconha
Que, fasènt son dever sens crenta* ni vergonha
Mantén sa vièlha lenga e per ela temonha* (…)

Observacions:

Fraire: germà
Araire: arada
Terraire: terrer
Vaquí: vet aquí
Vene: desinència en e de la primera persona, tret que ocupa almanco un terç d’Occitània.
Redevença: tribut, deute. Sembla gal·licisme
Tot d’abòrd: tot primer. Sembla gal·licisme
Crenta: temor
Temonhar: testimoniar. És forma ben occitana ?

El Nord-occità
Lo Nord-occitan

AMUNT

El llenguadocià s’allunya del llemosí Lo lengadocian s'aluènha del lemosin:

1) Per la persistència de ca, ga llatins i romans, palatalitzats en cha, ja en llemosí: leng. vaca, galina; lem. vacha, jalina

2) Per la conservació de s + c, p, t, en lloc del seu esborrament o vocalització en i gairebé generals en llemosí: leng. castèl, pasta, usclar, reviscolar, fèsta, tustar, estiu, prestar, espiar, escut, susar; lem. [chateu, paato, üclà, revicolà, feeto, tütà, eitiu, preità, eipià, eicü, süà]

3) Per la conservació de s final, en lloc de la seua caiguda amb allargament de la vocal precedent o de la seua vocalització en llemosí: leng. cabra > cabras, òme > òmes, borgés > borgés/borgeses; lem. [chabro > chabra, ome > omei, burgei]

4) Per la persistència de ll final llatí intervocàlic, contra la seua vocalització en u en llemosí: leng. castèl, vedèl; lem. chateu , vedeu

nota: L llatí dona u e lh dona i: leng. nadal, trabalh; lem.: nadau, trabai

5) Pel canviament general, llevat del leng. oriental, del v en b, en lloc de la seua persistència freqüent en llemosí: leng. vedèl, vida [bedèl, bido]; lem. vedeu, vida [vedeu, vido]

observació: en llemosí i Nord-Alvernès  la marca del plural, -s, és muda, mes modifica  la pronunciació de la síl·laba final: rota [rròutO]>rotas [rròutà], òme [O'me]>òmes [O'mej]

Vocabulari il·lustrat francès – alvernès – Imatgièr francés - auvernhat

Fragment d’un text en llemosí

Los dos chaumaires, d’E. Dusolier (1873-1963)

Un jorn d’ujan – ‘quò era dins lo temps de la crotz de setembre, un espanolhava lo gròs blat – dos paures chaumaires chaminavan a la chercha de trabalh. Mas dempuèi una setmana qu’ilhs* ‘navan per caires e cantons* ne* trobavan ren.

Observacions:

Ujan: ongan (cat. enguany)
Gròs blat: blat dindi
Chaumaire: desocupat (laboral). ch inicial típica d’aquesta zona.
Ilhs: eles (cat. ‘ells’). Com en Vivaroalpí
Per caires e cantons: ençà i enllà
Ne: non (cat. no). Se conserva la negació original

El llenguadocià difereix del baix alvernès
Lo lengadocian diferís del bas auvernhat

1)    Per la conservació dels diftongs que se redueixen en baix alvernès: leng. paire, aigas, fau, aucas, pèira; bas auv. [pere, iga, fo, ucha, piro]

2) Per la persistència de les consonanta davant i, e, u, en lloc de llur paltalizació en baix alvernès: leng. libre, dire, vinha, nud, cuba; bas auv. [lyibre, dyire, vyinho, nyu, tyubo]

nota: Aquesta palatalització dóna sons variables segon els llocs: ty, tchy, ts ;  py, ps ; fy, fs ;  sy, ch

3) En fi, el baix alvernès presenta els caracters llemosins: ca, ga = cha, ja, esborrament i vocalització de s + c, p, t, caiguda de s final.

Fragment d’un text en alvernès

La paràbola del fill pròdig

Un òme aviá mas dos garçons. Lo plus joine* diguèt a son paire: « Lo moment es vengut que sia mon mèstre e que aja d’argent* ; chal* que puèscha me n’anar e que veja de país. Partatjatz* vòstre ben e bailatz-me çò que deve* aver“.

Observacions:

Garçon: minyó, sembla gal·licisme
Joine: jove, també s’empra en occità. Sembla gal·licisme
Argent: diners. Potser gal·licisme
Chal: cal. ch inicial típica d’aquesta zona.
Partatjar: partejar (cat. Partir, compartir)
Bailar: donar
Deve: desinència en e de la primera persona, tret que ocupa almanco un terç d’Occitània.

Caràcterístiques de l'alvernès
Caracteristicas de l'auvernhat

- Palatalizacion de las consonantas davant i e u: libre [ljibrə], nus [njy]. Aquela palatizacion mena a de realizacions variablas segon los luòcs.

- Palatalizacion daus grops ca e ga vèrs cha e ja/ia: lo jal chanta (per lo gal canta).

- Chasuda de las consonantas finalas, fòra:

* "-lh" finala = [j]
* "-m, -nh, -nt, -nd" finalas = [N] (seminasalizacion)
* "-n" finala quand correspond a "-ny" en catalan (an = any, ujan = enguany).
* "-n" finala delhs vèrbs a la 3a persona del plural.
* "-r" finala se pronóncia sovent dins los mots en "-or" (color) e lo lemosin tanben pronóncia "-r" finala dins "-ador, -edor, -idor" (chaminador, trabalhador, corredor).
- "-l" finaala se pòt prononciar (encara qu'en auvernhat, es prononciada [l], [x] o ben es muda segon los parlars)
- "-l" intervocalica se pòt prononciar [x] dinc lo Chantal, [v], [g] o [l]

- Lo son [s] + iòd abotís al son [ʃ] (= sh) davant "i" e "u". Ex. "si/ssi/ci", "su/ssu/çu" dins "silenci, assistent, aicí, suprimir, assumir, dançum"

- Lo son [ts] (escrich "ch") + iòd abotís al son [ʧ] (= tsh) davant "i" e "u". Ex: "chi", "chu" dins "China, chut".

- Lo son [z] + iòd abotís al son [ʒ] (= j del catalan oriental, j del francés) davant "i" e "u". Ex: "zi", "zu"; "vocala + s", "vocala + su" dins "bronzinar, azur", "cosina, resultat".

- L'a atòna finala se pronóncia [a] vèrs lo mèijorn, [ɔ] vèrs la bisa (nòrd en occ. larg)

- L'è se pronóncia [e] barrada.

- L'e se pronóncia [ə] ("vocal neutra" catalana, "e" francesa de "petit") o ben [ I ] ("i" anglesa brèva coma dins "thing").

- La "v" se prononcia coma en francés, per exemple, virar, prononciat en auvernhat [vi'ɾa] per [bi'ɾa]

- La "j" z-es prononciada coma "dz", per exemple, jamai ; ['dzamaj]

- "au" en posicion atòna beila [uw] vèrs lo mèijorn e [œ] vèrs la bisa

- Chasuda de las a- inicialas: aquesta es prononciat coma ['kesta]

- "eu" se pronóncia [ju], per exemple, "las teulas" [laj 'tjula], [laj 'tjuxa], [laj 'tjuva], [laj 'tjuga]

- "qu" e "cu" se pronóncia mai o mens coma [tʝ], palatalizat (t prononciada au biais britanic coma dinc "time"), per exemple, "quisse (perqué?)" ['tʝsə]

- "di" se pronóncia [ɟi], per exemple, "z-elos z-o diguèron" ['zelu zu ɟi'geɾũ ]

- "an" en posicion tonica se pronócia [ɔn/ɔ], per exemple, "montanha" [mun'tɔɲa], "l'occitan" [luʃi'tɔ]

- "gl" se pronóncia [ʎ]/[j], "la glèisa"; [la 'ʎejza]

- "gu" beila quicòm coma [dʝ], palatalizat

Quauquas caracteristicas de l'auvernhat de la Bisa, bien diferent delhs parlars delh mèijorn:

- "cl" vèrs la bisa de l'Auvèrnhe baila [kj], per exemple, Clarmont ['kjaɾmun]

- "er(erre)/ern" vèrs la bisa beila [jaɾ/jaR], per exemple, "ivèrn" [i'vjaɾ], "fèrre" ['fjaɾ], "Auvèrnhe" [œ'vjaɾɲə]

- "s" intervocalica tomba vèrs la bisa, "la chamisa" [la tsa'mjɔ]

- "d" intervocalica tomba vèrs Sinjau (Yssingeaux en francés), "z-es arribaa"

- "és" beila dinc quauques parlars de la bisa [ I ], per exemple, "lo Barbonés" [lu baɾbu'nI]

- "es" a la debuta d'un mot beila "se" vèrs la bisa, per exemple, escòla beila secòla, espòrt beila sepòrt

Conjugason delhs vèrbes en auvernhat:

Dire
Present : dise, dises, ditz, disèm, disètz, dison
A l'imperfait *: disiá, disiás, disiá, disiam, disiatz, disián.
Au subjonctiu present : disse, etc.
Au subjonctiu imperfait : diguèsse, etc.
Au passat simple : diguère (diguète vèrs la bisa)

* (Remarca, oblidatz pas que lo -si- baila [ʒ], per exemple, disiá baila [ɟi'ʒɔ] e los vèrbes qu'an i-una "ò" diptongon en [wɔ], per exemple, vòle beila 'vwɔlə.)

Vèrbes en -ar
Present : parle, parles, parla, parlèm, parlètz, parlon
Imperfait : parlave, parlaves, parlava, parlaviam, parlaviatz, parlavián
Subjonctiu present; parle, etc
Subjonctiu imperfait : parlèsse, etc
Passat simple : parlère (parlète vèrs la bisa).

Quauquei vèrbes irregulièrs

Faire
Present : fase (/fau), fas, fai, fasèm, fasètz, fason
Imperfait : fasiá, fasiás, fasiá, fasiam, fasiatz, fasian
Subjonctiu present : faia/faja
Subjonctiu imperfait : faguèsse
Passat simple : faguère (faguète vèrs la bisa)

L-èsser (/l-èstre)
Present : sèi, sès, z-es, sèm, sètz, son
Imperfait : ère, ères, èra, èrem, èretz, èron
Subjonctiu present : siá/siage/siaie
Subjonctiu imperfait : fuguèsse
Passat simple : fuguère (fuguète vèrs la bisa)

*Remarca, au subjonctiu, sovent lo -r- intervocalic tomba, per exemple, ne'n parlariá bei z-elh seriá nempaɾla'jɔ bIj zIʎ («en parlaria amb ell)

Plurau

A l'oral i a pas de diferència, lo -s finau se pronóncia pas, fòra quand l'adjectiu z-es davant lo nom, 'quò-s dire, los òmes son braves se pronóncia lu 'zɔmə sũ 'bɾavə mès los braves òmes baila lɥj 'bɾavI 'zɔmə

Lexic

L'auvernhat possedís una granda quantitat de lexic pròpri e de lexic partejat bei l'arpitan e las autras lengas d'oil.

Las eufonicas

'Quò-ei i-una de las caracteristicas mai importantas de l'auvernhat, l'usatge de las eufonicas (mai que mai de consonantas).
Çò mai normau 'quò-ei d'utilizar i-una z- o i-una v-, mès de còps tanben s'utilison de l- e de i-. D'exemples : Z-amar, v-una (/i-una), l-èsser, z-o, etc.
Encara que, de còps tombon, per exemple, "z-amariá de ne'n manjar" zamajɔ də nɛ̃ mɑ̃dza mès "vòle l'amar" 'vwɔlə la'ma

 El vivaroalpí, parlat a las valadas occitanes d’Itàlia Lo vivaroalpí parlat a las valadas occitanas d’Itàlia:

1)    b, d, g, j, s cauen entre dues vocals: leng. parlada; viv. parlaa

2)    Se pronuncien totes les consonantas finals: leng. cantar [canta]; viv. chantar [txantar]

3)    3) l i n finau s'emmudeixen tot sovint : sabon, man, sal, trabal [sabu, mo, sa, trava]

4)    4) El so la la z intervocàlica se pronuncia j : ròsa, vesina [rojo, vejino]

Nota: l’article es le, plur. li (lhi)

En alguns dialectes del Vivaroalpí, com en llemosí i Nord-Alvernès, la marca del plural, -s, és muda, mes modifica la pronunciació de la síl·laba final: rota [rròutO]>rotas [rròutà], òme [O'me]>òmes [O'mej]

Fragment d’un text en vivaroalpí de les Valadas (valls occitanòfones a l’estat italià)

El malastre* de la lenga actual dintz las valadas, se la* s'interven ren, al es* que lh’occitanòfones àn perdut la capacitat de crear en Occitan lhi neologismes a* significar lhi novèls aspèctes de la vita d’encuèi*, e ilhs se conténten de donar un vel de parvença* d’òc à maladaptables mots clarament estranhs. Per aquò, laissar las còsas coma son, s’en las annadas passaas* la* significava manténer un tipe lingüístic abó* una percentual* de barbarisme ben mai bassa en esgard à aquèl d’encuèi, o far aüra* la representaria manténer
un lengatge abó una percentual d'inútils barbarismes absurda.

Corses de lenga ent aquò nòste, Luca Quaglia, Ousitanio Vivo, Març 1998

Observacions:

Malastre: desgràcia
Se la: se, si
Al es: es (cf. piemontès ‘a-i-è’)
A: per (potser calc de l’italià ‘da’)
Lh’ (elisió de Lhi): els
Encuèi: uèi (cf. piemontès ‘ancuej’)
Ilhs: eles (cat. ‘ells’)
Parvença: aparença
Passaas: passades (tret típic)
La: Ø (cf. piemontès)
Abó: amb (variant més propera: amé)
Aüra: ara
Percentual: percentatge (italianisme)

El gascó, un dialecte dels més allunyats, del qual fa part l’aranès
Lo gascó, un dialecte dels mai aluènhats, que ne fa part l’aranés

AMUNT

El llenguadocià se separa del gascó Lo lengadocian se separa del gascon:

1)    Per la persistència del diftong ai reduït a èi en gascó: leng. lait, gasc. lèit ; leng. (ja)mai; gasc. (ja)mèi

2) Per la conservació de f modificat en h aspirada en gascó: leng. forn, felr, gasc. horn, helr
Aquest passatge de F a H no és pas generalitzat : frair (al costat de hrair), fòrça, familha, fin, etc.

3) Per la reducció de ll llatí intervocàlic o final a l contra r e t (o th = t palatal) en gascó: leng. aquela, aquel, gasc. aquera, aqueth

4) Per la persistència de n intervocàlic emmudit en gascó: leng. luna, gasc. lua ; leng. Una, gasc. ua

5) Per la conservació dels grups mb, nd reduïts a m, n en gascó: leng. camba, landa, gasc. cama, lana

6) Per la persistència dels grups br, dr, tr reduïts a b, d, t en gascó: leng. libre, autre, gasc. libe, aute

7) Pel no-desenvolupament de a prostètic davant r inicial: leng. ròdan gasc. arròda

8) Per la reducció dels grups llatins kw, gw en lloc de llur persistència en gascó: leng. quatre [catre], gardar; gasc. quate, guardar [kwate] [gwarda]

9) Per la conservació del so v fins al segle XV, que el gascó ha modificat en b bilabial no-explosiu després de la seua formació: leng. vòstre, gasc. vòste [boste]

10) Per la no-palatalització de -is que en gascó esdevé -ish: leng. peis; gasc. peish [peix]

11) Verbs preterits indefinit. en -ó pels verbs en -er : ex. "voler" dóna : voloi, volós, voló, volom, volotz, volón (leng. aguèri, aguères, aguèt, aguèrem, aguèretz, aguèron)

12) Finals en -èr o -èir enlloc de -ièr (hornèr pel leng. fornièr)

Nota:
El gascó de la Val d'Aran forma els femenins plurals en -es (rota>rotes) i qualques masculins plurals en –i (ex: aran. aranés > aranesi, leng.  aranés > araneses però aran. cantats o cantadi), i té articles particulars, era (=la), eth (=lo), eths (es) (=los), eras (es) (=las) (també presents pel gascó en certes valls pirienques com Coseran, Comenges i Bigorra).
(en)tà significa per
En gascó, sovintegen les metàtesis, més que enlloc a Occitània vrèspe (leng. vèspre), cramba (leng. cambra)

Fragment de Val d’Aran: en còr d’Occitània, Occitània en còr, per Jaume Ollé i Casals e Roser Ollé i Cerdàn en Vexil’òc n.4

Gascó - Aranés

Observacions:

La/era, Lo/eth, Los/eths (es), Las/eras (es): article occità habitual diferent del particular de l’aranés
Qu’: ‘que’ expletiu, sense sentit particular. Molt freqüent i sota diverses formes (e, be)
Capdulh/caplòc: cap de partit/comarca
En.honsar: enfonsar (noteu la grafia n.h per diferenciar de nh, com s.h en des.hèir, desfer)
En tot estar (èster): essent

ER ARANÉS: ER OCCITAN EN CATALONHA

Conferéncia de Vladislav Knoll tath Lectorat deth catalan dera Universitat Carolina

Praga (Rep.Chèca) 20.3.2003

Introduccion

 Er occitan ère era lengua culta des poètes d’Euròpa Occidentau pendent era Edat Mieja e encara aué es sòns diuèrsi dialèctes s’empleguen en sud de França. Mès er Estat francés considère er occitan, era lengua pròpria d’un immens airau, sonque ua lengua regionau qu’enquia aué non a estat arreconeishuda coma lengua oficiau de cap de region. Non cau desbrembar qu’açò non ei vertat en ua val pirenenca que pertanh ar Estat espanhòu. Ací, ena Val d’Aran, a on nèish eth gran arriu Garona, ei er occitan era lengua cooficiau, emplegada amassa damb eth catalan e eth castelhan.

 Era romanizacion des vals pirenenques culminèc ena prumèra part deth sègle I abans de Crist. Des des tempsi mès antics era Val ère dependenta deth Bisbat de Comenges (enquiath sègle XVIII) e pendent es sègles IX-XI era Val formèc part des territòris des comdats de Tolosa e Ribagòrça. Ei possible que ja ena prumèra mitat deth sègle XI Aran se trapèsse jos era influéncia deth casau d’Aragon. Mès tard era Val siguec concedida as reis de Malhòrca. Er an 1313 Jaime II confirme toti es drets, costums e usatges deth pòble aranés ena Querimònia que se considère enquia aué era base dera tradicion institucionau e juridica dera Val. Eth Decrèt de Naua Reforma non afectèc tant eth foncionament dera autonomia dera Val enquiar an 1834, quan siguec suprimit eth Conselh Generau der Val. Lèu cent ans mès tard, en 1926 se creèc ua Mancomunitat des pòbles aranesi. Eth 1990 se publiquèc era Lei d’Aran que signifique era plea recuperacion des institucions e drets tradicionaus dera Val. Aué era lengua aranesa ei era base der ensenhament enes escòles araneses, s’editen libres, er aranés ei present tanben ena ràdio e ena television.

 Era Val d’Aran ei ua des comarques catalanes e a ua extension de 620 km2 damb mès de 7000 abitants, des quaus uns 60% declare que sap parlar en aranés. Eth territòri aranés se dividís en sies terçons. Era Val ei dirigida peth Conselh Generau, presidit peth sindic e format pes conselhèrs que respresenten es terçons. Aran ei, gràcies ara sua posicion, ua region fòrça visitada pes toristes.

 Er occitan ei ua lengua neolatina occidentau, fòrça semblanta ath catalan. Se pòt díder qu’amassa formen un grop particular que se trape enter es dialèctes francesi e eth castelhan. Cau rebrembar qu’er aragonés, ara utilizat per ues trenta mil persones en Naut Aragon a bèri trets comuns damb aguestes dues lengües.

Er occitan se pòt dividir en tres grani grops dialectaus : 

1. er occitan septentrionau a tres parlars basics que son eth lemosin, er auvernhàs e er alpin-vivarés

2. er occitan meridionau qu’a dus parlars grani : eth lengadocian e eth provençau

3. eth gascon - er aranés se considère un des sòns parlars

Eth catalan se dividís en dus grani grops dialectaus :

1. eth grop occidentau que cònste deth dialècte valencian e deth catalan nòrd-occidentau.

2. Es parlars nòrd-occidentaus de palharés e ribagorçan que se pòden considerar coma un pònt enter eth catalan e er aragonés

3. eth grop orientau cònste deth dialècte balear, pro arcaïc, eth catalan centrau e eth rosselhonés qu’ei ja pro prèp ar occitan

Deth latin vulgar ath romanic occidentau

Toti es parlars romanics d’aué procedissen deth latin vulgar. Era reduccion des diftongs ae (o oe) entà e dubèrt (caelum > cèu) comenèc ja en prumèr sègle dera nòsta epòca. Eth segon diftong latin au se conservèc sonque en romanés, retoromanic, sard e eth madeish occitan (aurum > aur). Es vocaus cuertes latines i e u (viridem > verd, bucca > boca) se dauriren en e (exceptat Sicília, Sardenha e Lucania) e o barrades (exceptat es regions mencionades e Romania).

Era h que siguec plan febla desapareish (hominem > òme) ja enes tempsi de Ciceron. Tanben era queiguda des consonants finaus -m, -t (feminam > hemna, cantat > cante) ei tipica per toti es idiòmes romanics exceptat eth sard. Era prononciacion deth grop -ns- se convertís en ua soleta -s-. (monstrare > mostrar). Moltes consonants dauant des vocaus i, e se palatalizen (iusticia > justícia, diurnum > jorn, vinea > vinha, filiam > hilha). Bèri grops consonantics se trasformen (vetulus > vielh). Era declinacion romanica ei analitica, es casi se formen damb es preposicions. Sonque en romanés se distinguís eth nominatiu-acusatiu e genitiu-datiu (se non compdam eth vocatiu d’origen eslau). Era conjugason demorèc complicada, mès se creèren tanben quauqui tempsi analitics. Totes es lengües romaniques distinguissen er article determinat e indeterminat. Eth lexic deth latin vulgar descurbís naues o mens utilizades paraules (minjar, trabalh, paraula, casa).

Es lengües romaniques occidentaus (eth galloromanic, eth grop occitano-catalan, er iberoromanic) se caracterizen pes uns trets comuns, com eth resultat dera palatalizacion dera /k’/ en /ts/ que se convertic en /s/ o /ð/ (en castelhan, aragonés, asturian e galhègo). Era g se palatalizèc en lèu totes es regions romaniques en /dž/. Era s finau se manten en plurau des substantius (cans) e ena 2a persona des vèrbs (tu cantes). Dauant dera s- iniciau, seguida d’ua consonanta apareish ua e- protetica (escòla). En aguestes lengües tanben se sonorizèren es consonantes intervocaliques (o dauant d’ua auta consonanta sorda) sordes c, p, t (iocare > jogar, ripa > riba, aetas > edat). Es consonantes intervocaliques b, d, g cambièren era sua prononciacion: era b s’apropèc ara v (> â), formant ua consonanta mieja (sapere > saber - savoir), era  d (> ð)  e g (>ã) se podien pèrder o transformar en (pedem > pe, legem > lei).

Er occitan e eth catalan - es relacions e es diferéncies

 I auec moltes polemiques tà determinar s’eth catalan pertanh as lengües galloromaniques o as iberoromaniques. Semble qu’ei melhor compdar damb un grop especiau occitanocatalan. Mès ei cèrt qu’es dialèctes occitans an tanben molti trets comuns damb eth francés que non apareishen en toti es parlars catalans. Açò vò díder qu’eth catalan madeish o amassa damb er occitan se sòlen nomentar es lengües pònt enter es dus complèxes lingüistics.

 Ei plan tipic entath galloromanic e occitanocatalan era queiguda (sègle VIII) de totes es vocaus finaus exceptat era -a (lupus > lop, porta > pòrta). Açò trapam tanben en galloitalic, retoromanic e romanés. En occitan era -a finau se transformèc pendent eth sègle XV en -o. Cau rebrembar qu’açò vau tanben tàs vèrbs, especiaument tara prumèra persona der indicatiu que s’a conservat sense vocau finau sonque en malhorquin (jo cant). En d’auti parlars se met ua naua vocau entà facilitar era prononciacion (valencian: jo cante, occitan e roselhonés: jo/ieu canti, era rèsta deth catalan: jo canto). Era vocau (-e) se metec tanben ath finau des autes paraules, a on es grops consonantics poirien èster dificils entà prononciar (dialècte).

 Un hèt caracteristic entath galloromanic e er occitan ei eth cambi de totes es o barrades iniciaus en /u/. Era o atòna passe a /u/ tanben en rosselhonés, catalan centrau e balear exceptat malhorquin. Mès tard se trasformèren en /u/ totes es o barrades toniques (fr. bouche - oc.boca) - tanben en rosselhonés. Era u antica se pronóncie en galloromanic, galloitalic e occitan coma /ü/.

Era diftongacion de e, o dubèrtes latines en ie, ue (medium > miei, oculum > uelh) passèc en occitan pendent es sègles XI-XII  dauant de y o consonantes palataus o c (huec). Se pòt díder qu’encara en catalan se pòden trapar es rèstes d’aquera diftongacion (mig, ull). La vedem tanben en aragonés, però non pas en castelhan (folia > cast. hoja - arag. fuella - ar. huelha o fuelha - cat. fulla).

Era d latina en occitan se pèrd enes situacions com per exemple pè (< pedem) - quan en catalan sonque transforme (peu). Pro tipic en occitan ei qu’aguesta consonanta dauant dera r (<tr) se transforme en -i- (com en aragonés). En catalan trapam -u- e en castelhan arren (crédere -  creir(e) - creure, arag. creyer, cast. creer, mès tanben paire, pèira - pa(d)re, pedra). En gascon aguesta d se pòt mantier (véder). Eth grop -br- se vocalize en -ur- (paure - pobre).

En galloromanic e occitanocatalan, mès tanben en aragonés se mantien es grops iniciaus pl, cl/fl e eth grop lt (arag. flama x cast. llama). Era -r- finau non se lieg, sonque en bèri dialèctes catalans com en valencian. Era -v  finau se vocalize en occitan, catalan e aragonés (clau, nau), en catalan tanben passe era madeish causa damb era -tz (deth latin -t(i)s, -c(em)) que se consèrve en tot er occitan (cantatz, patz), en aragonés ac trapam coma -z (cantaz, paz). Er occitan consèrve tanben era -s- deth latin -ts- que se perdec en catalan (indroducire > oc. introdusir, cat. introduir, vicinum > oc. vesin, cat. veí).

En occitan non i a mots proparixotons (cat. música, oc. musica) e molti mots se diferissen ena accentuacion (cat. lògic, oc. logic). Ena escriptura occitana se mèrquen tanben es paraules planes qu’acaben damb ua vocau, se cau distinguir es ee dubèrtes (tèrra) o es oo que se liegen coma /o/. Es mots que corresponen as esdrúixules catalanes s’escriuen damb er accent dubèrt (procedéncia).

En occitan e francés, com tanben en romanés quasi non i a adjectius invariables. Per contra, en catalan e d’autes lengües dera peninsula iberica encara se distigissen es adjectius dera tresau conjugason latina (amabilem, naturalem) e participis (cantans > cantantem). Mès tanben en catalan e aragonés an dues formes es paraules com trist/a (tristem), verd/a (viridem).Totun, en occitan podem díder per exemple ua hemna cantanta, amabla e liura (cat. una dona cantant, amable i lliure). Un aute tret iberoromanic deth catalan ei er emplec dera paraula tenir en sentit d’auer. En catalan, occitan, italian e romanés trapam es vèrbs incoatius, mès passe qu’eth madeish vèrb pòt èster incoatiu en ua lengua e pas ena auta (eth lieg  - ell llegeix, eth dromís - ell dorm). Se tracte d’ua terminacion que se met enes formes presentes des vèrb exceptat ena 1a e 2au deth plurau (preferisqui - preferís, malh. preferesc - prefereix, it.preferisco - preferisce). En occitan se ditz amb ieu (damb jo) e pas amb mi com en catalan. Remercatz que tanben en catalan senteríetz per a tu e non pas para ti com en castelhan. Er occitan, eth catalan, eth francés, er italian e er aragonés an uns pronòms que substituïssen eth complement preposicionau (inde > ne - arag. en, ibi> i - arag.bi).

Eth lexic catalan e occitan son pro semblants, a còps se pòden trapar encara es madeishes paraules en aguestes dues lengües, se compdam amb eth lexic que non s’emplegue tan soent. Es paraules tipiques der occitan son per exemple barrar, benlèu (roselh. belleu) - dilhèu, trapar (rosselh.), plan (en occitan en sentit ben), naut/nalt, sonque, bastir, demorar, aital/atau etc. Es terminacions tipiques son -tge (hormatge, metge<adyu <-atiu) e especiaument -aire que correspon ar -ador iberoromanic (crompaire - comprador, pescaire - pescador). Eth roselhonés, gràcies ara sua posicion, e eth balear son es dialèctes catalans mès prèps ar occitan (en balear: vengut, qualque, can...).

I a ua cadea de trets qu’ unís eth gascon e eth lengadocian pirenenc, mès ei diferent deth lengadocian centrau. Eth grop ct  se trasformèc en -it en francés, gascon, lengadocian pirenenc, catalan, aragonés, astur-leonés e galhègo-portugués (fait - hèit - fèit - feito). En castelhan e lengadocian centrau it se palatalize en tš (fach - hecho). En catalan passe era monoftongacion (fet) e se pòt díder que tanben en aranés i a cèrta tendéncia ad açò (hèt, lhet - oc. lièit - cat. llit). Era consonanta africatizada /dž/ se trasforme en ua soleta /ž/ com en catalan exceptat eth valencian. En aragonés trapam era tš. Però i a tanben ua tendéncia d’africatizar aguesta consonanta ath principi deth mot. En gascon, lengadocian pirenenc e eth castelhan non se distinguissen es consonantes b/v, hèt que trapam tanben en catalan centrau e nord-occidentau e tanben en galhègo. Eth grop -is- se palatalize, com en catalan (peish - peix, nàisher - nàixer).

Eth gascon

Eth gascon sofric ua influéncia dera lengua basca, pro semblanta ara deth castelhan. Atau, era f- iniciau passec a h-, definitivament en sègle XIV. Era h- (cas.hijo - hilh) prumèr se prononcièc com ua aspiracion qu’en castelhan centrau desapareish fòrca rapidament. En aranés actuau la podem enténer encara en Bausen. Era naua h- se trape en gascon mès soent qu’en castelhan e en aranés non la vedem en toti es lòcs coma en d’auti parlars gascons (flor x hlor). Era r- en gascon generaument non pòt demorar ena posicion iniciau. Per açò i apareish ua naua a- (coma en romanés), seguida pera r doblada (rota > arròda).

 Ja en sègle XI se pòt liéger eth cambi dera -ll- latina en -th (a finau dera paraula) o -r- (ena posicion intervocalica). Atau se senten en gascon es mots com barar, castèth, bèth. Eth dígraf th se pronóncie normaument coma tš o t, en aranés ei mès freqüenta era prononciacion coma t (mès còth /kotš/ - cat. coll). Cau remercar qu’en lengadocian era -ll- se redusic en  -l- (ballar, castèl, bèl) de biais semblant coma -nn- > -n-. En catalan toti es dus grops se palatalizèren coma en castelhan. Un tret comun damb eth galhègo-portugués e gascon ei era queiguda dera -n- intervocalica (lua, hièstra) que trapam ja enes documents deth sègle XI. Tanben se facilite era prononciacion des grops consonantics br/dr/tr de manèra qu’aguesta -r- desapareish (lèbe - oc.lèbre, aute - oc. altre). Enes vèrbs dera tercèra conjugason se conservèc en catalan e francés (prendre), mès ja en occitan e gascon trapan ues formes coma préner, respóner.

 En gascon se consèrve era -d- intervocalica (vedi, sudar) qu’ena majoria des parlars occitans esdeven -s- ja en sègle XII. (vesi, susar). Era -s- occitana qu’a origen en -ts- latin passe en gascon soent tanben en -d- (arradim - oc. rasim, mès rason). Un cambi particular ei qu’era ò dauant dera a esdeven au (nau) e era aparicion deth diftong au en posicions, a on non a d’èster segontes es rasons etimologiques (aufèrta, aucupar, aunor). Naus diftongs nèishen gràcies ara vocalizacion dera l finau que descurbim tanben en provençau (sau - cat. sal, mèu - cat. mel). Cau rebrembar qu’en provençau se vocalizen tanben es antiques -ll qu’en gascon se transformèren.

 I a causes que vedem en gascon e catalan, mès non pas en lengadocian. Ua d’eres ei eth manteniment des grops gw e kw (guardar - oc.gardar, quan - oc. /kan/, guaire), era segona ei eth manteniment des grops -nd- e -mb- en lengadocian. En gascon e catalan queiguec era segona consonanta (cama - oc.camba, demanar - oc. demandar). Non cau desbrembar tanben es trets comuns damb es auti parlars dera montanha, especiaument damb er aragonés. I trapam soent era metatesi dera r (aranés-aragonés-ribagorçan: crompar, craba, cramba) e es paraules entà/tà, en sentit deth para en castelhan, e bèth/bèra (aragonés: bel, bella) en sentit de quauque, quauqua.

 Laguens dera gramatica deth gascon trapam ues particularitats que s’an de remercar. En gascon son plan tipiques es particules enonciatiues, com be, ja, que. Era fòrma dera segona persona deth perfècte acabe en -c (parlèc  - oc. parlèt - cat. parlà, sentic - oc. sentiguèt - cat. sentí). Eth pronòm nèutre a era fòrma d’ac (oc. o, cat. ho: gas. qua’ac vedi - oc. o vesi - cat. ho veig). Eth gascon, coma catalan e aragonés emplegue es pronòms possessius damb era preposicion (era mia casa - arag. a mía casa - cat. la meva casa - oc. ma casa). En gascon, coma en catalan, s’emplegue era negacion damb non, era paraula pas non ei obligatòria (non sap (pas) - cat. no sap (pas) - rosel.oc. sap pas). Eth gascon, com eth castelhan a de besonh d’ua preposicion dauant der objècte dirècte personificat (ve a sa pair - ve a su padre).

Un tret plan interessant ei era formacion deth temps imperfècte. Enes parlars pirenencs passe ua causa semblanta com en italian - era terminacion dera prumèra conjugason s’estenec tanben enes autes conjugasons. Açò passe tanben en aragonés, ribagorçan e palharés, en aranés sonque ena region de Pujòlo (cantava - meteva - dormiva ; enes auti parlars: cantaua, metia, dormia/dromia). Era terminacion occitana -ièr non a eth diftong en gascon (prumèr - oc. primièr - cat. primer). Ena flexion verbau, eth gascon forme era 3au persona deth plurau (subjonctiu, present dera 2au e 3au conjugason), corresponent ar occitan -on, com eth catalan (oc. dison - ar. diden - cat. diuen). Eth perfècte compde damb fòrmes mès simples (tu cantès - oc. cantères - en aranés se pòt escuélher).

Er aranés e es auti parlars pirenencs

 Er aranés naturaument non ei eth madeish gascon que se parle en tot eth territòri de Gasconha, mès s’unís damb d’auti parlars pirenencs e tanben, pr’amor dera sua posicion politicogeografica, damb es lengües iberoromaniques. Er article eth/er/era ei tipic ena montanha gascona, quan en d’auti lòcs trapam es classics lo/la (tanben en catalan nordoccidentau e parciaument aragonés). Eth comengés e er aranés resòlven d’un biais originau eth problèma deth plurau de quauqui mots damb mès d’ua consonanta ath finau - en catalan podem díder boscs, texts, però mès facil tà prononciar ei boscos, textos. En occitan se hig -es (bòsques, tèxtes). En comengés podem sénter bòsquis o, com en aranés bòsqui, toti... Ei interessant qu’en catalan a còps non i a cap de terminason (llapis, temps). En aranés se i met tanben era -i finau (es tempsi).

Es aa atones en aranés e comengés esdevien e, com en catalan. Açò se ve per exemple ena formacion deth plurau des femenins (era pòrta barrada - es pòrtes barrades) e en quauques fòrmes deth verb (tu cantes, eth cante, eri canten; eth cantaue). En occitan generaument se hè diferéncia entre era 1a e 3au persona der imperfècte, sonque en aranés non i trapam era -i tipica tara prumèra persona, mès era -a com en catalan (jo parlaua - eth parlaue - gasc. jo parlavi - eth parlava). Era prononciacion dera v intervocalica coma w se distribuís tanben en d’auti parlars, en territòri aranés non ac sentem en Pujòlo (naua - nava).

 Ena gramatica trapam ua cèrta influéncia der iberoromanic. Eth pronòm se met dempús deth infinitiu e non pas abantes, coma en francés e occitan (vòli te dire x vòli díde-te = vull dir-te). Es perfèctes compòsadi non se formen damb eth verb èster , com passe en occitan e francés en cas des verbs de moviment (a vengut - oc. es vengut - cat.mal. ha vengut). En aranés eth verb auxiliar èster se pòt emplegar sonque ena 1a persona (sò vengut = è vengut). Per exemple en roselhonés encara se mescle er emplec d’aguesti vèrbs auxiliars auer/èster tanben en un madeish paradigma. Un tret interessant ei qu’es adjectius deth tipe naturau an sonque ua forma, non dues com en occitan o francés (naturau - naturala). Çò se confirme damb era aparicion des adjectius com naturaument, especiaument (mès liurament, etc.). En perfècte composat i a tendéncia de pas variar era terminacion deth participi passat (la femme est venue - la femna es venguda - era hemna a vengut - cat. la dona ha vingut). Tanben s’introdusissen mots deth catalan o castelhan que son estranhs entath sistèma istoricofonetic der aranés (creu - oc. crotz, veu - oc. votz, vasso - oc.veire - cat.got, limpio, preguntar...).

 Molti diftongs aranesi se redusissen e atau era sua prononciacion s’apròpe mès ath catalan. Per açò se ditz dret (oc. dreit, drech), lhet (oc. lèit) o net (oc. nuèit). Es -i  e -u  finaus, se fòrmen ua part d’un diftong, tanben desapareishen (è < èi - oc. ai, cantarè - oc. cantarai, vò < vòu - oc. vòl).

 È presentat un amàs sintetic des trets que se pòden trapar en aranés. Atau volia mostrar qu’aguest parlar ei un cas unic, pr’amor qu’era sua posicion geografica e era istòria politica lo separèren dera rèsta der occitan e unissen mès ath catalan. En tot cas non dobti pas qu’er aranés merite eth nòste interès e represente un espaci, on i a encara plan tà descríuer e descurbir.

AMUNT